11 juny “Hem de decréixer, reconvertir, redistribuir i democratitzar”
“La transició ecosocial s’hauria de desplegar en quatre grans objectius: decréixer, reconvertir, redistribuir i democratitzar. I tan important és decréixer i reconvertir com redistribuir i democratitzar.”. Aquesta és una de les frases de l’entrevista d’El Salto Diario a Jordi Garcia Jané, de la cooperativa l’Apòstrof i activista de la XES. Realitzada per Luis Esteban Rubio (Ecooo i EcoPolítica) i Blanca Crespo Arnold (responsable de comunicació de REAS-Red de Redes), Jordi Garcia reflexiona sobre transició ecosocial i altres qüestions, unes reflexions que serveixen també per a la jornada feta amb motiu dels 30 anys de REAS.
Jordi Garcia Jané és un referent del cooperativisme així com de diversos moviments socials a Catalunya, entre ells, la Xarxa d’Economia Solidària (XES). A més, és un prolífic escriptor, referent del pensament del moviment d’Economia Solidària.
A més de múltiples articles per a revistes com Illacrua, Nexe o el setmanari Directa és coautor de llibres com ¡Abajo los muros de los cuarteles! (1981), Amb raó, insubmissió (1989), La dimensió cooperativa (2001, 2006), Economía solidària y crisis capitalista (2010) i Democràcia econòmica (2011), aquests tres darrers publicats també per Icària Editorial.
És a punt de sortir un nou llibre teu, titulat Economia solidària d’emergència, què cerques amb aquesta publicació?
El llibre està acabat, però no sortirà publicat, per Icària, fins a la tardor. Si em poso a pensar què buscava escrivint aquest llibre i els altres que he escrit, siguin les meves primeres obres sobre antimilitarisme o totes les anteriors sobre cooperativisme i economia solidària, diria que sempre responen a una mateixa inquietud, que és intentar contribuir d’alguna manera a fer un món més just, i sempre tenen un contingut sobretot propositiu, de plantejar propostes i alternatives.
En el cas d’Economia solidària d’emergència em sento molt influït pel context d’emergència civilitzatòria que vivim, per una banda, per la crisi climàtica i l’extralimitació ecològica i, per l’altra, per l’augment de la desigualtat social i l’auge d’un nou feixisme. Al llibre em pregunto quin paper pot jugar l’economia solidària en la tasca col·lectiva de fer front a tot allò que ens ve a sobre.
I com podem fer front a aquesta situació?
Aquesta situació és producte de l’agudització de les característiques intrínseques del sistema en què estem immersos, que podem adjectivar de patriarcal, capitalista i colonial. Amb rigor, només resoldrem els problemes d’injustícia, desigualtat, masclisme, insostenibilitat, desmantellant aquest sistema, cosa que requeriria un canvi econòmic, polític i cultural de tal magnitud que a curt termini em sembla inviable, veient el retrocés de les idees, les pràctiques i les forces anticapitalistes a tot el món.
Per tant, al meu entendre la qüestió és: partint de l’actual correlació de forces, què podria perseguir un bloc social i polític constituït entre forces progressistes i forces anticapitalistes per evitar les pitjors conseqüències del canvi climàtic, en el termini que puguem tenir abans que se succeeixin, hi posem uns vint anys? I de moment la meva resposta és: potser podríem aconseguir una cosa així com una mena de transició, o transformació, ecosocial.
I en què consistiria aquesta transició ecosocial?
L’expressió transició ecosocial s’empra actualment amb diversos sentits. Per mi, transició ecosocial no equival a transició ecològica justa. La inclou, és clar, però em sembla insuficient. Per transició ecosocial entenc aquell conjunt de reformes estructurals del sistema capitalista que readaptarien l’esfera econòmica als límits de la biosfera i redistribuirien de manera significativa la riquesa dins de les societats i entre societats, de manera que tots els habitants del planeta poguessin tenir vides dignes. La transició ecosocial s’hauria de desplegar en quatre grans objectius: decréixer, reconvertir, redistribuir i democratitzar. I tan important és decréixer i reconvertir com redistribuir i democratitzar. Per exemple, sense redistribució de la riquesa no serà possible ni decreixement en termes absoluts d’energia i materials ni reconversió del model de producció i consum. No comptarem amb la majoria social per fer-ho.
En certa manera, la transició ecosocial seria com posar en pràctica una versió forta de l’Agenda 2030, corregint-ne les mancances i inconsistències. I, és clar, això només pot fer-se realitat com a fruit de la lluita sostinguda de milions de persones a tot el món, i la seva organització en estructures alternatives, tant polítiques com econòmiques, que pressionin fins a posar nous governs alineats amb aquesta transició ecosocial, la implantació de la qual, en un procés que duraria uns quants anys, hauria de ser seguida molt de prop per aquest mateix moviment popular perquè no es trobés per aquestes classes dominants o almenys d’un sector.
I creieu que és possible una transformació d’aquest tipus?
Crec que és possible. En determinats moments del capitalisme, caracteritzats per una gran mobilització de les classes treballadores, les classes dominants han fet concessions fins aleshores impensables, temoroses de perdre-ho tot. En conseqüència, si aquelles i la resta de sectors populars tornen a organitzar-se i a mobilitzar-se a escala global, en un context a més de grans desastres causats per efectes cada cop més devastadors del canvi climàtic, crec que podrien aparèixer dissensions dins de les elits i no tenir prou poder per bloquejar el paquet de reformes que implica la transició ecosocial. Ara bé, que sigui possible no vol dir que sigui probable…
Aleshores?
Aleshores crec que els moviments socials, i l’economia solidària entre ells, farien bé d’adoptar una estratègia polivalent: per una banda, lluitar per un objectiu de màxims a vint anys vista, que seria la transició ecosocial, entesa també com una estació intermitja cap a una societat postcapitalista; però, de l’altra, anar acumulant prou força i resiliència per, si no s’aconsegueix aquesta transició, estar almenys preparats per resistir futurs governs feixistes, processos de militarització i progressives crisis de recursos.
D’acord amb això, què hauria de fer l’economia solidària a partir d’ara?
Adoptar una estratègia conjunta i planificada entre tota l’economia social i solidària per aconseguir en aquests anys que els milers d’entitats que la conformen s’enforteixin i es vertebrin entre si, que desenvolupin més el seu vessant comunitari i serveixin per propagar noves formes de vida alternatives; crear referents d’economia social i solidària a tots els sectors populars, totes les activitats essencials i totes les localitats; exercir més com a agent sociopolític, atreure altres sectors de l’economia popular i forjar aliances amb els altres moviments emancipadors; i continuar resolent les necessitats de les classes populars de manera sostenible i reproduïble. Sintetitzant molt, es tractaria de guanyar dues coses: incidència econòmica, social i política i autonomia respecte a l’economia capitalista.
Crec que, malgrat ser una realitat modesta, l’economia social i solidària té avui, gràcies a la tasca desenvolupada per entitats com REAS aquests darrers trenta anys, una quantitat i varietat d’iniciatives, un nombre de persones vinculades, una implantació territorial i sectorial, unes xarxes d’articulació i uns recursos materials prou considerables per intentar aconseguir aquests reptes.
De vegades dius que l’economia solidària pot ser una economia bonsai, a què et refereixes?
Em refereixo que, dins d’aquest sistema, l’economia solidària no pot ser més que una mena de bonsai, una cosa sempre retallada i petita. Perquè el capitalisme no li deixa terra ni prou adob per créixer. L’economia solidària només es podria desenvolupar plenament, ser bosc, en un sistema no capitalista, però per això ha de contribuir primer a desmantellar precisament aquest sistema.